|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
Aquesta pàgina et vol servir d’ajuda a
l’escriptura per a instruments de percussió. Les directrius no volen ser en absolut categòriques.
Hi ha moltes coses que son simplement el meu punt de vista com a
percussionista. Selecciona l’opció desitjada a l’índex. Si tens més dubtes, si us plau, escriu-me
un e-mail. |
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
GENERALITATS
-Amb els instruments de
percussió es pot fer tot! -Tot...? -Be... quasi tot El mal es que no sabem ben bé on col·locar aquest “quasi”.
Com a idees generals: -1er.: Pensem en cadascun dels instruments que utilitzem com a instruments individuals (encara que n’utilitzem molts a l’hora) -2on.: Pensem que els instruments sonaran molt millor amb les baquetes adequades per a ells. -3er.: Pensem en les dimensions del conjunt d'instruments que vulguem utilitzar i els desplaçaments que haurà de fer l’instrumentista -4rt.: Pensem que si entre mig hi ha una caixa potser s’hauran de posar o treure bordons (perquè sonin i perquè no molestin en sonar per simpatia) val la pena assegurar-nos de si hi ha temps per a accionar el mecanisme.
Per tant... -1er.: Adeqüem les figuracions rítmiques a les possibilitats “humanes” de desplaçament muscular -2on.: Adeqüem l’espai necessari (compassos d’espera) per a poder canviar de baqueta si convé, o traslladar-se d’un instrument o grup d’instruments a un altre. Si tens algun dubte, ESCRIU: santi@harmoniamusica.com Combinacions
A l’hora de fer combinacions amb diversos instruments de percussió, heure'm d’imaginar-nos el percussionista dins el seu muntatge instrumental amb unes dimensions (mesures i distàncies) concretes i veure si allò que havíem projectat és físicament possible. Si en tenim algun dubte, preguntem-ho al percussionista imaginatiu que tinguem més a l’abast, i així, alhora que fem evolucionar la tècnica i els recursos per a aquests instruments, ens assegurem de que la nostra música es podrà interpretar, encara que sigui complexa.
A més d’això, hi ha unes quantes coses sobre l’escriptura que m’agradaria comentar.
En primer lloc, descartem la idea d’escriure una línia per instrument, per què la lectura es fa molt difícil. Mes avall us donaré alguna idea al respecte. En segon lloc, separem les línies de instruments de so determinat (si n’hi ha) de les de so indeterminat. Així, aconseguirem una lectura en dues línies, molt més còmoda per a l’executant i alhora molt més clara en quant a grafies. Mirem d’escriure tots els instruments de so indeterminat en un pentagrama, agafant els suggeriments expressats a continuació.
Com a norma general, escriurem: ● Les membranes als espais amb notes reals. ● Els metalls a les línies amb “x” ● Les fustes a les línies amb notes reals.
Això ve avalat per un “Standard” limitat que haurem d’anar completant amb el temps:
TIMBALES Generalitats Actualment, cal considerar que sempre escrivim per a timbals amb sistema d’afinació a pedal. Normalment el mínim son dues i el màxim sis, però el més habitual es la utilització de dues a quatre Quant escrivim per a un nombre “x” de timbales hauríem de preveure quines notes hem de fer i a quina velocitat, i tenir en compte l'àmbit de cadascuna d’elles. El més fàcil es pensar que escrivim per a un instrument de corda (violí o contrabaix) en el que hem de pensar en l'extensió de les cordes i les diferents posicions de l’instrumentista per tal de que un determinat passatge sigui executable. Dimensions i àmbit Tradicionalment les mides es donen en polsades Les següents afinacions varien d’un fabricant a l’altre i d’un model a l’altre, no obstant les referides a continuació son les més comunes. 20”: del Mi 2 a Do 3 23”: del Do 2 a La 2 26”: del La 1 a Fa 2 29”: del Fa 1 a Re 2 32”: del Re 1 a Si 2 Per a escriure per més de 5 timbales, normalment s’en duplicarà alguna Característiques 20”: Normalment utilitzada només quan necessitem afinacions per sobre del La 2. La sonoritat és molt concreta, menys ressonant que en timbales de dimensions més grans. Pensem en ella com a timbala purament auxiliar. 23”: La timbala aguda del joc ”standard”. La nota La 2, perfectament utilitzable en
cops simples en totes les dinàmiques ens donarà, però, un redobla molt
concret si pretenem utilitzar-lo en fort (vull dir que “podrem comptar”
tots els impactes) 26”: La més utilitzada juntament amb la de 29”. És la timbala aguda de la parella central. Perfectament utilitzable en tot el seu àmbit, el La 1 ens quedarà una mica “barroer” en fort i el Fa 2 tindrà les mateixes característiques que el La 2 en la timbala de 23”. 29”: La més utilitzada juntament amb la de 26”. És la timbala greu de la parella central. Perfectament utilitzable en tot el seu àmbit. De sonoritat ample i càlida en totes les dinàmiques. El Re 2 pot quedar amb una ressonància feble si s’executa piano. 32”: La timbala greu del joc “standard”. La sonoritat ample i càlida és molt agraïda en tot el seu àmbit. Cal anar amb prudència, però en el forts amb afinació Re 1 i Mi 1, perquè molt aviat pot “estripar” el so. No obstant, un redobla creixent, pe. en la nota Mi 1, pot obrar un efecte esplèndid en qualsevol situació. Canvis d’afinació El mecanisme del pedal, avui dia ens permet una gran agilitat, però ens proporciona un relliscat continu, això és: no hi ha posicions per afinació, i tot s’ha de fer per oïda. Tot i que disposem d’unes guies d’afinació, aquestes, tenen error, i la precisió s’obté per l’oïda del timbaler. Per il·lustrar això, val a dir que un canvi d’afinació en un interval de segona pot fer-se en l’espai d’una corxera en velocitat de cent negres per minut. (tot dependrà, aquí, de la habilitat del timbaler.) Un interval més gran o una velocitat superior, seran, òbviament de més dificultat. Dit això, cal afegir, però, que el continu canvi d’afinació per aquest sistema, dona una artificialitat i un risc important en l’execució, més propi de l’execució solística que de la orquestral; això és: no en podem abusar, perquè aviat podem perdre la referència clara de l’afinació. Cal, dons, donar temps, avanç o després, per a la reflexió. Passatges com aquest, son, però perfectament possibles en dues timbales: Tècnicament, això ho estructuraríem així: Es a dir: el Fa1 el fem amb la timbala de 29”; els primers quatre Do2 amb la de 26”; mentre tant canviem el Fa1 pel Do2 a la timbala de 29; executem els darrers quatre Do2 amb la timbala de 29”; entretant canviem el Do2 pel Fa2 a la timbala de 26”; fem el Fa2 negra amb la de 26”. És el típic exemple d’un passatge que aparentment s’hauria de fer amb 3 timbales però que es pot fer amb les dues centrals. Un altre exemple d’un passatge per a les dues timbales de 23” i de 26”, amb el mateix funcionament mecànic Valguin aquests exemples per a estimular la creativitat dels compositors a l’hora de trobar recursos per a les timbales. Per a qualsevol dubte, no us ho penseu i escriviu-me un E-mail. Notació. Tot i que els sistemes tradicionals de donar la afinació amb les notes del sistema solfistic llatí és perfectament correcte i no presenta cap mena de problema, en general, degut a la nostra instrucció particular, preferim la notació anglosaxona, amb la que hi estem molt més familiaritzats. Això és: Do = C Re = D Mi = E Fa = F Sol = G La = A Si = B (o H, depenent de si l’escriptura és anglesa o alemanya) Amb la corresponent alteració darrera com a b ò #. Sempre que anotem les afinacions, val la pena començar per la més greu i acabar per l’aguda. En els canvis d’afinació, és molt més àgil en lloc del tradicional “Do passa a La” o bé “Do muta La”: Intercalar-hi una fletxeta que ens indiqui la direccionalitat del canvi: pe.: O encara millor: Les Baquetes Un executant normalment disposa de 3 a 6 parelles de baquetes de timbales per concert. N’hi ha de diferents gruixos, pesos i materials en funció de la sonoritat: timbre, dinàmica i concreció de l’atac que el timbaler vulgui obtenir. Val la pena dir, que la sonoritat final dependrà, fins i tot, del pes de l’instrumentista o/i de la seva tècnica concreta. És important, no obstant això, que el compositor (o director) es plantegi quin tipus de sonoritat vol per a un moment concret, però més aviat valdria la pena que s’indiqués a nivell de qualitat musical que no pas del material de les baquetes, ja que cada instrumentista coneix la reacció del seu instrument amb les diferents qualitats de baquetes; així dons, en lloc de escriure: “baquetes dures” valdria la pena dir: “stacatissimo” o, fins i tot anunciar amb una frase que el que es vol és que soni molt clar l’atac i que la ressonància és el de menys. Pensem que unes baquetes dures amb poc pes ens produiran una sonoritat nasal, escanyada, mentre que la mateixa duresa amb pes ens donarà un so més ample i rotund, amb la mateixa qualitat d’atac concret. Contràriament, el gust per les baquetes toves ens duria a demanar una qualitat de “legato” o de sonoritat empastada, sense atac. No les identifiquem, tampoc amb toves = piano, dures = fortíssimo. De vegades convé tocar piano amb un atac molt més clar perquè la música es faci més entenedora. Voldria dir, també, que entre els dos extrems hi ha una gran quantitat de matisos per als quals, forçosament ens haurem de fiar del gust del timbaler o de la pròpia experimentació amb ell “in situ”, cosa que, normalment, l’instrumentista es prestarà a fer amb molt de gust. XILOFON El xilofon és un instrument d’origen africà que consta de 42 làmines de fusta disposades en forma de teclat de piano que formen tres octaves i mitja que van des del Fa 2 fins al Do 6 i que sonen una octava més alta de l’escrita, és a dir: del Fa 3 fins al Do 7. El timbre que li busquem, “per defecte”, es aquell incisiu, quasi agressiu, que inspirà a Saint-Saens en el Carnaval dels Animals. Això ho aconseguim amb unes baquetes amb bola de fusta o plàstic dur, a vegades recobertes d’una capa de cuir. Son las que utilitzarem si no ens dius el contrari. El so és sec i curtíssim, sense apenes ressonància, i la seva gran quantitat d'harmònics aguts és capaç de col·lapsar-nos la oïda instantàniament, cosa que fa que sobresurti per sobre de qualsevol orquestra simfònica tocant fort. Es un descarat! La seva gamma dinàmica, per altra banda és molt reduïda i és molt difícil fer-lo sonar piano o pianíssim mantenint el seu so original i sense canviar de baquetes. Si decideixes que s’han d’emprar baquetes més toves: de goma o fil, tingues en compte que la seva franja superior: del Sol 4 fins al Do 6 quedarà pràcticament inutilitzada. Un efecte molt emprat és el del redobla, escrit en abreviatura de fuses o el trinat, escrit amb la ziga-zaga clàssica. Anem amb atenció a la dinàmica!. Podem utilitzar dues, tres o quatre baquetes per fer acords, però respecte de la velocitat de progressió dels acords quatríades, pensem-los com si un piano hagués de progressar amb acords placats de vuit notes. És molt incòmode... dons, progressar acords quatríades en semicorxeres a velocitat de cent trenta-dues negres per minut En el xilofon les distàncies son curtes, però per a intervals placats fets amb una sola ma, les distàncies de segona a octava son molt recomanables. Si tens algun dubte, ESCRIU! santi@harmoniamusica.com Marimba Generalitats La marimba és un instrument de làmines de fusta col·locades en disposició de teclat de piano al damunt d’uns tubs ressonadors que abasta, normalment, un àmbit de quatre octaves i mitja: (del La 1 al Do 6) i, encara que darrerament s'estan generalitzant els models que comencen en el Fa 1, encara en corren dels que comencen al Do 2 — l’escriptura és en nota real— Hi ha un instrument —dit marimba baixa— que s’inicia al Do 1 i arriba fins al Do 3
(normalment) i que té un so molt càlid, de baix sense atac, degut a que s’ha
de tocar amb baquetes molt toves, amb el que no si pot comptar més enllà
d’una dinàmica mp-mf. També existeixen actualment marimbes de 5 octaves –del Do 1 fins al
Do 6-, però no son les més corrents. Normalment la tocarem amb quatre baquetes, que ens permetran, a més de fer acords, molta més agilitat, encara que determinats passatges, a criteri de l’instrumentista, es podran tocar més còmodament amb dues. Excepcionalment hi ha tècniques per a tocar amb sis baquetes, tres en cada ma, però s’han de mesurar molt bé les seves possibilitats tècniques, donat que és tracta d’una execució (de moment) tant espectacular com artificial. No tots els percussionistes les dominen i cal conèixer molt a fons l’instrument per tal de que l’escriptura no esdevingui en una execució impracticable. Escriptura Per a aquest instrument podem utilitzar, a discreció, en funció del passatge, l’escriptura a pentagrama simple, amb possibilitat de combinar les claus de sol en segona i fa en quarta o la de doble pentagrama, a l’estil pianístic, amb mans separades o dissenys que vagin ininterrompudament d’un pentagrama a l’altra. Els canvis d’interval entre les baquetes d’una ma son molt àgils, i poden abastar des de l’interval de segona fins a la dècima (aprox.) , encara que més val no aventurar-se més enllà de la octava. Els passatges amb intervals fixes de segona fins a sexta, son de gran efecte i molt fàcils de fer. Les octaves fixes presenten una mica més de dificultat, i sobre tot hem de pensar que, si bé es tècnicament possible, passatges a quatre octaves que en el piano ens preocuparien poc, aquí esdevenen passatges de risc. Pensem, per últim, que la
utilització de la gamma cromàtica comportarà una modificació en l’obertura de
l’interval a la mà. (p.e. Un interval de sisena: La-Fa#, esdevindrà una
posició de setena per a l’instrumentista.) Redobla És “l’EFECTE” de la marimba. Passatges lents redoblats, amb acords o línia melòdica son de gran expressivitat. Normalment la nota redoblada la escriurem amb tres barres de fusa travessant la figura, encara que en un passatge on vulguem que es redoblin totes les notes, amb la sola indicació de “legato”; “roll all notes” o bé “redobla”, n’hi haurà prou. Si hi ha alguna nota que no la volem redoblada en aquest passatge, posem-hi un puntet de picat al damunt. Això, amb el complement de les lligadures d'articulació serà suficient perquè l’instrumentista entengui el fraseig desitjat. Respecte de l’escriptura d’acords de quatre notes amb redoble, preferirem l’acord muntat placat a l'escriptura clàssica, i probablement més correcta del tremolat amb abreviatura de fuses (o semicorxeres) amb les notes escrites amb les mans separades. El primer exemple és molt més clar que el segon Campanòleg La seva estructura física fa que els harmònics o parcials no siguin els convencionals i per tant, les harmonies constituïdes amb elles ens sonaran “rares”, tenint tendència a sentir-les com si l’afinació els hi “caigués”. Atenció amb els passatges excessivament ràpids. Això no es un “Ferrari”. Esporàdicament i amb molta cura (previ diàleg amb el percussionista es poden fer acords fins a quatre notes Per a qualsevol dubte, ja ho saps... santi@harmoniamusica.com Glockenspiel L’instrument es d’aquells “descarats”, amb una dinàmica molt reduïda, capaç de traspassar qualsevol conjunt instrumental tocant fort. Normalment, “per defecte”, es toca amb baquetes de bronze o de plàstic molt dur, per el que tocar piano es fa impossible, a no ser que canviem les baquetes per unes de goma més o menys tova, amb lo qual li farem perdre el seu timbre característic i es farà impossible de tocar fort. Es pot tocar amb dues, tres o quatre baquetes. Presta la major atenció al que ja he dit. Es impossible de controlar la dinàmica com amb un altre instrument. Si vols consultar res, escriu... santi@harmoniamusica.com Pandereta Com a fet destacat, valdria la pena distingir entre dos tipus diferents de redobla: el que fem amb el dit gros, al voltant del perímetre de la pandereta i el que fem sacsejant l’instrument. El primer és... més fi, més polit, més apte per a les dinàmiques p i mf, el segon és més “festiu”, més apte per dinàmiques f ff, encara que tots dos es poden executar en totes les dinàmiques. Si la hem de tocar amb les mans, pensa sempre en deixar temps per agafar-la i deixar-la. Ho hem de fer suaument per tal de no fer soroll Si tens algun dubte... santi@harmoniamusica.com Triangle Si la rítmica es presenta senzilla (inclòs el redobla), el tocarem amb una sola ma, però per figuracions ràpides complexes i precises (Haydn –Simfonia Militar) necessitarem les dues mans per a tocar-lo. Pensem que únicament sonarà correctament, amb tot el seu timbre i dinàmica, amb unes varetes metàl·liques, i que, per tant, necessitarem temps per a canviar-les per les que estem utilitzant, si es que toquem altres instruments alhora. Si us plau ! No ho escriguis amb triangles petits. Escriu-ho normal. Si tens dubtes... santi@harmoniamusica.com
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||